BENVINGUTS/DES!





Un espai per a compartir... converses lleugeres, somriures còmplices, tes aromàtics, tardes tranquil·les...

dissabte, de setembre 20, 2014

Here comes the sun !


Després de setmanes de pluja i boira, el primer dia del 2009 ens ha regalat amb aquests rajos de sol que s'escolen per la finestra de l'estudi...





Ens ha passat com als habitants dels països nòrdics, no hem pogut evitar aixecar totes les persianes ben amunt i sortir a celebrar-ho !!!




Que tingueu molt bon dia!!!

Amb les maletes a punt


Aquest 2008, al sorteig del sopar de Nadal de l'empresa em va tocar aquesta maleteta vermella que veieu a la foto i que fa tan de goig... És la primera vegada que em toca alguna cosa, i ha estat una maleta... Podria ser un senyal que comença un nou any viatger, no ho creieu ;-)?


El que és un viatger empedreït és el músic de qui us volia parlar avui, en David Broza.
Va néixer a Haifa, Israel, va créixer a Madrid, i després de tornar al seu país per fer la mili ha estat voltant per tot el món amb les seves cançons. A Israel és un cantautor molt reconegut i va ser dels primers a versionar a Serrat, Ibañez o Manzanita a l'hebreu. Actualment viu a cavall entre Israel, Espanya i Estats Units... Sempre amb les maletes a punt.

Potser alguns de vosaltres el recordareu cantant la capçalera de la sèrie "Raquel busca su sitio", amb lletra de Jorge Drexler. Potser us sonarà més la balada "El hijo de las nubes" de la pel·lícula "Padre Coraje", aquest cop amb lletra de Javier Ruibal.

I potser a alguns no us sonarà de res... Per això us convido a que l'escolteu i que gaudiu de tota la força i l'energia dels seus directes, amb aquest viatjer tema de "Me voy" del seu disc Parking Completo (2004).



Belibi (al meu cor)

Com sabeu, aquest pretén ser un blog de temàtica lleugera, però la realitat és la que és, i hi ha fets que ens colpegen l'ànima i no ens deixen indiferents.
En el post anterior us parlava del músic israelià David Broza i, en vista del últims i tristos esdeveniments que s'han produït aquest gener en l'eterna pugna entre palestins i israelians que lamentablement sembla no tenir fi, el fet de conèixer gent d'ambós pobles que encara té esperança i aposta pel diàleg i l'entesa ens aporta un petit bri de llum i esperança.
En aquest sentit, David Broza és un pacifista convençut que forma part de l'organització Paz Ahora on diferents artistes i intelectuals israelians i palestins treballen per obrir vies de comunicació entre ambdues cultures.
Una mostra la tenim a la col·laboració que David fa amb el músic palestí Said Murad en el seu disc Parking completo. La cançó "Belibi" parla del sentiment que tots dos pobles comparteixen vers la seva terra, la mateixa terra... Us convido a escoltar-la.
Tant de bo la seva veu es faci sentir enmig de l'eixordament de les bombes i els plors de les criatures.



Queda dit!

Llibres desplegables


A més del seu valor literari, els llibres com a objecte em sedueixen per la seva presentació, la seva olor, el tacte de les seves cobertes, les seves imatges, la lleugera asprositat que queda als dits en passar les pàgines...

La primera vegada que vaig passar la pàgina d'un llibre i, en un instant, va alçar-se del no res un majestuós castell vaig contenir la respiració... Quina meravella!

Avui dia els nens estan acostumats que els llibres tinguin moltes parts mòbils, desplegables, amb diferents textures per tocar i, fins i tot, amb diferents olors... Els llibre pop-up, en diuen. Però quan jo era petita no n'havia vist gaires d'aquests. Potser per això encara em segueixen fascinant.

Alguna cosa semblant els deu passar a Ana Ma Ortega i Álvaro Gutierrez que han atresorat una col·lecció de llibres desplegables que va des del segle XVIII fins als nostres dies. A finals d'any es va poder veure exposats a Valladolid. Espero que vagin voltant i arribin a prop de casa per anar-los a veure. De moment em quedo amb aquest recorregut virtual.




Per cert, sabíeu que el llibre mòbil més àntic que es conserva és d'en Ramon Llull? Doncs sí, al segle XIII ja va utilitzar unes rodes giratòries per demostrar les seves teories filosòfiques.

Tornant als nostres dies, m'ha fet gràcia aquest ABC3D de Marion Bataille. Aquí us el deixo també, per si us convé fer una repassada...



Bona setmana!



Boadan Nuppi Bealde



“Jo vinc de l’altre costat” és el que signifiquen aquestes paraules en sami, la llengua de Mari Boine.

Les llengües sami pertanyen a la família uràlica (com el finès) i són parlades per unes 20.000 persones dins dels territoris de Noruega, Finlàndia, Suècia i la península de Kola, a Rússia.

Els samis (altrament coneguts com a lapons) són els habitants autòctons de la regió de Lapònia i un dels grups indígenes més grans d’Europa. Originàriament eren caçadors, pescadors i ramaders de rens. Actualment la seva població es calcula en unes 85.000 persones, tot i que aquest nombre no és exacte, perquè l’estat noruec té una manera curiosa de reconèixer els samis: un noruec és sami si parla sami o té un pare o avi a casa que parla o parlava sami.

Mari Boine procedeix d’una família sami de pescadors de salmó, del poble de Gàmehhisniàrga, al costat del riu Anariohka, i amb la seva música i la seva veu s’ha convertit en una de les millors ambaixadores de la llengua i la cultura del seu poble.


Moltes de les seves cançons són “joiks” una manera improvisada i personal de cantar en vers que fan referència a la relació estreta que els sami estableixen amb la natura i la vida animal que els envolta. “A la cultura sami penses en tot com un tot” diu Mari Boine.

El cert és que sense entendre ni un borrall del que diu, les seves cançons destil·len una força, un ritme i una puresa que semblen brollar directament de les profunditats de les glaceres mil·lenàries.

Tot un impacte la primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó. Val a dir que el fantàstic saxo de Jan Garbarek també hi contribueix.

Us deixo amb ella. Bona setmana!

Dance me to the end of love

© SANDRA ZEA




"Si pogués dir-te què se sent, no
valdria la pena
ballar-ho"
Isadora Duncan
Comencem aquest mes d'abril ballant?


>
Dance me to the end of love de Leonard Cohen, versió de Madeleine Peyroux

Catifes voladores


© Eva Armisén: No me canso de mirarte nunca

Dones equilibistes, malabaristes, boxejadores, ballarines, guerreres, protectores....I ara catifes voladores! M'encanta el treball d'Eva Armisen... I a vosaltres?


© Eva Armisén: A veces se me va la cabeza lejos...



© Eva Armisén: Si me llamas voy volando




















Bona setmana!

cigarettes and letters


Sóc una afèrrima partidària de l'ara i aquí, però de vegades, només de vegades, el cap vola cap als territoris del que podia haver estat...

...All the cigarettes that I never
smoked

and all the letters I have never
sent...







I torna amb un somriure...
Bona setmana!

Da boca pra fora

No us ha passat mai que taral·lejeu una melodia ben coneguda i que ningú la reconeix, excepte vosaltres? A mi sempre!

Dins el meu cap ritmes, veus i melodies s'encadenen harmònicament i respecten el tempo, l'entonació, cada pausa, cada matís... Però en algun lloc del camí entre el cervell i els llavis, tota aquesta màgia i harmonia desapareix... Això que en el meu cap, segueix intacta!

Sentint l'últim treball de Leo Mínax, ja sé que em passa... Només desafino "da boca pra fora"!



Bona setmana!

Mons petits

La celebració del vintè anivesari de l'arribada de l'home a la lluna i la visió d'Armstrong i Aldrin passejant-se com ninotets per la superfície lunar (siguin imatges reals o producte de la imatgeria de Kubrick), m'han fet recordar com en som de petits dins la immensitat de l'univers.

Les fotografies del francès Dongedy amb els seus mini personantges semblen voler reflectir, també, la fràgil però esforçada condició humana. En podeu veure més al seu blog Les minis de Dongedy i també a Dawanda

© Dongedy

Afegeix una imatge


© Dongedy





© Dongedy


© Dongedy

Bon cap de setmana!


Els mons de Coraline



Ja tenia ganes de veure aquesta pel·lícula que, segons el que es veu al trailer, pinta molt i molt bé, tant pel que fa al grafisme i a la música, com a l'argument: claus que obren portes a un món desconegut, realitats paral·leles, universos familiars però alhora diferents i extravagants, que ens fan canviar la perspectiva, que ens remouen, que ens inquieten, que ens transformen...

I ara he trobat dues raons més:

La primera, l'anàlisi del llibre original de Neil Gaiman que fa GRETEL, un grup de recerca i docència sobre literatura infantil i juvenil de la Universitat Autònoma i que us recomano visitar.

I la segona aquest vídeo sobre el disseny i confecció del vestuari XXS dels personatges confeccionat per Althea Crome. Ja veureu... Sembla gairabé impossible!



Tucara

Tucara és el nom del nou grup format per Andreas Lutz (ex O'Funk'illo) i Alba Molina (ex cor de O'Funk'illo, ex Las Niñas i fenomen de dona que van dur al món Lole i Manuel). Després d'un temps de caminar cadascun pel seu compte, aquests dos sevillans s'han retrobat i han gravat un CD on fan una fusió de jazz, flamenc, funky, música brasilera... Hi han inclós la versió de Can't take my eyes off you que l'Alba va gravar per la campanya de turisme de la Junta d'Andalusia. Us sona?




S'han fet un munt de versions d'aquest tema, però crec que aquesta de Frankie Valli és l'original.

BONES FESTES

Buuf!!!! Tres mesos sense poder escriure al blog....

Treballar, estudiar, tornar a treballar, tornar a estudiar....





I a sobre, quan ve un dels meus "Javiers" preferits a tocar a propet de casa, agafo la grip, que pels dies que em va durar duia totes les lletres de l'abecedari....


En aquest cas es tracta de Javier Ruibal, un gadità de sang calenta que té uns directes impressionats. Així, que per recompensar-me a mi mateixa, i per acomiadar aquest 2010 amb els aires càlids del sud, comparteixo amb vosaltres una de les meves cançons preferides, Tierra: la lletra diu així:

"Amo tu suelo, cuerpo celeste, amo tu piel. Cal viva y fuego, sales y fuentes, yermo y edén. Amo tu suelo y aquí me quedo para beber, lo que me diste y lo que espero, días de miel... "

MOLT BON 2010 A TOTHOM!!!!